'Abrir el melón', un catàleg d'aprenentatges col·lectius.

Endinsar-se en la lectura d’ Abrir el melón suposa una revisió completa de la realitat. Recórrer els reportatges i entrevistes que integra l’obra comporta un qüestionament dels assumptes més conflictius del feminisme actual i un (re)coneixement de realitats que estan ubicades en la perifèria de l’agenda mediàtica. Una lectura que permet reafirmar les desigualtats que ens afecten en primera plana, però també identificar els eixos de privilegi que ocupem. Una representació precisa del que és el periodisme situat, feminista i interseccional.

Vaig descobrir a June Fernández (Bilbao, 1984) en un cicle de conferències de la Universitat de València, on l’autora va presentar aquest recull de treballs periodístics a un grup d’alumnes que acabaven d’arribar al grau de Periodisme, amb la neutralitat i la imparcialitat com a bandera. Fernández va explicar les raons per les quals ella havia escollit el camí del periodisme situat i feminista, la importància de prendre posició davant del que vegem i d’explicitar per què adoptem eixa mirada, quin context ens ha portat a la postura escollida. El seu treball en la revista feminista Pikara Magazine o en eldiario.es fa palés de la necessitat d’aquest tipus de mirada situada en contextos i realitats concretes per a tractar molts dels debats i assumptes rellevants de l’actualitat, més enllà del popular mite de l’objectivitat i l’equidistància.

No cal parlar de feminisme per a incloure la perspectiva de gènere en les qüestions socials. Per exemple, el reportatge Ciudades inclusivas, ciudades más vivibles (pàg. 65) és un reflex de la importància d’incorporar la perspectiva feminista en les polítiques municipals o Cuando la denuncia cambia de lado (pàg.84), on s’exposa la violència judicial a la qual s’exposen les denunciants de violència de gènere a causa de la manca de formació especialitzada en aquests casos per part del sistema judicial. La manera de treballar de June Fernández no hauria de ser l’excepció, però, com explica en el pròleg del llibre Maria Angulo, quan altres veus i realitats vitals no entren en consideració, al periodisme feminista li toca convertir-se en un tipus de periodisme especialitzat.

El final del volum inclou un capítol annex anomenat Periodismo situado y otros aprendizajes colectivos (pàg. 311), on Fernández narra les seues vivències personals i professionals que l’han portat a practicar aquest tipus de periodisme, les intrahistòries dels reportatges que ha realitzat, i les dones que ha conegut i que han format part del que ella anomena “la producción colectiva del pensamiento”. El fet de créixer amb uns pares allunyats dels estereotips tradicionals, coincidir amb una mestra d’institut que li va inculcar la perspectiva feminista o la seua participació en l’organització SOS Racismo-Bizkaia són algunes de les circumstàncies que han definit el seu pensament i que han traçat el seu camí fins a Pikara i fins a aquesta col·lecció.

Abrir el melón reuneix un total de 18 reportatges i 12 entrevistes i abasta qüestions com ara la intersexualitat, la menopausa, l’islam queer, l’existència de porno feminista, les dificultats de la reproducció assistida, les gitanes feministes, etc. June Fernández s’endinsa en totes aquestes problemàtiques amb una disposició plenament oberta a comprendre la complexitat dels debats i la realitat de situacions alienes a la seua pròpia. Ho fa amb un estil proper i divulgatiu, però directe i sense embuts, sobretot amb les entrevistes. No s’acovardeix en el moment d’assenyalar a Amarna Miller que no totes les actrius porno tenen la capacitat de negociació que ella i estan exposades a abusos, o de preguntar a Sílvia Nanclares sobre la seua infertilitat i a l’activista contra la islamofòbia Daniel Ahmed sobre el vel.

A més, els reportatges de la periodista de Pikara són un reflex d’un gran esforç per recopilar informes, dades concretes, xifres i, sobretot, fonts expertes i testimonials de totes i cadascuna de les parts implicades. No és un assaig feminista on l’autora exposa els seus coneixements i opinions punt per punt de manera ferma. De fet, Si no puedo perrear, no es mi revolución (pàg.176) inclou una nota inicial sobre com ha canviat la seua opinió sobre la peça des que la va escriure i els errors que considera que té i dels quals ha aprés.

June Fernández es mostra curiosa i dubtosa en els debats, i aquestes peces són el resultat d’una recerca acurada d’informació per a oferir un contingut rigorós. L’autora s’allunya de la condescendència recurrent per part del feminisme blanc i burgés, i s’apropa de manera respectuosa a feminismes queer, àrabs, negres o gitanos, amb el reconeixement del seu eix de privilegi i preguntant des d’una predisposició d’aprenentatge. En l’epíleg del volum, Fernández cita a l’escriptor Bob Pop i afirma que no inclou articles d’opinió en el llibre perquè precisament el que vol és apropar als lectors i lectores el que ha aprés de persones “que saben más que yo”. Aquestes persones són els experts i les expertes que integra tant en els reportatges com en les entrevistes en profunditat, com ara Justa Montero, Cony Carranza, Dolores Juliano, Las Tejedoras, María Naredo, etc., i els testimonis de dones trans, migrades, catòliques, gitanes, àrabs, persones intersexuals, etc.

És una tasca complicada fer una aproximació de l’obra en línies generals perquè cada peça periodística és una entitat per si sola i hauria de rebre la seua pròpia ressenya. El reportatge Cristianas y críticas (pàg. 117) o les entrevistes a Gitanas Feministas por la Diversidad i Daniel Ahmed han sigut reveladors, en el meu cas, per a desmuntar mites sobre la comunitat musulmana, catòlica o gitana i la seua relació amb el feminisme. Els textos sobre la menopausa, la intersexualitat, la reproducció assistida o l’urbanisme feminista també han sigut, personalment, molt enriquidors per a conéixer unes problemàtiques que estan a l’ordre del dia, però de les quals estem completament desconnectades qui no les patim.

Ara bé, si hagués d’escollir la peça que realment crec que ha suposat “obrir un meló” per a mi, no dubtaria en assenyalar el reportatge Si el régimen de interna es esclavo, ¿hay que abolirlo? (pàg. 249). Aquest treball exposa les abusives condicions laborals en què treballen les cuidadores 24 hores, preses de la precarietat i silenciades per la situació jurídica irregular en què viuen per a residir en el país. És un text incòmode perquè és un servici del qual hem fet ús gran part de nosaltres i, per tant, ens convertim en la facció opressora del problema: “Cuando una mujer blanca rompe el techo de cristal, la que lo limpia es inmigrante ilegal” (pàg. 249).

Resulta difícil també trobar aspectes a millorar en la seua obra. Està clar que els reportatges escollits per a conformar la col·lecció són els més aclamats, alguns d’ells guardonats amb premis periodístics, i, per tant, no deixen vessants descuidats que puguen donar lloc a revisions. A més, pense que les valoracions que es poden fer al llibre són majoritàriament qüestions subjectives o de creences personals, com ara l’entrevista a Amarna Miller, que al meu paréixer no està ben enfocada. Aquesta publicació va rebre moltes crítiques, fins i tot acusacions a la mateixa Fernández per suposadament promoure l’explotació sexual de les dones. Jo no sóc d’aquest sector tan bel·ligerant, però sí que trobe a faltar a una June més incisiva i exigent en el discurs tan blanc de l’actriu porno sobre el sector.

D’altra banda, com en qualsevol recopilatori de peces d’un autor o autora, el públic sempre haguera fet una selecció distinta, considera més adient haver afegit un altre treball o li resulta superflu un dels capítols. En el meu cas, com a admiradora del treball de Pikara, haguera inclòs altres reportatges que tenen publicats sobre gestació subrogada, avortament, prostitució, etc., que són temes molt controvertits dins del feminisme i de la societat en general, i dels quals s’estén molta informació dubtosa i poc concreta. A més, el conflicte intern entre les partidàries a l’abolició de la prostitució o el porno i les que defensen una regulació és un dels debats més complicats per al moviment i haguera sigut oportú incloure’l en una obra sobre periodisme feminista. “Nada tiene de especial una periodista que publica un libro con una selección de sus artículos en prensa”, assenyala June Fernández en l’epíleg de l’obra. Però, quan la periodista ofereix una mirada tan distinta i precisa, la selecció esdevé una guia pràctica imprescindible per a qualsevol comunicador. En aquesta part final del llibre, l’autora fa una mena de justificació sobre per què la seua obra mereix ser publicada. Aquesta reflexió deriva en una anàlisi sobre la síndrome d’impostora que ha sentit durant la seua carrera, inferit per la fràgil presència que encara tenen les dones en l’esfera pública. Fernández s’ha sentit qüestionada, infantilitzada i cosificada en el sector, però alhora creu que això — ser un cos marcat per la condició de dona — és el que li ha donat les claus per a explicar el món de la manera que ho fa I el que li ha permés entendre per què li atemoreix publicar aquest llibre, un llibre ple de “rabia, cuerpo y mucho disfrute”.